Log in



Notícia sobre els tabarquins de Sardenya

Miquel-Àngel Flores Abat (Estudiant de 1r de Francés)
Joan-Lluís Monjo Mascaró (Estudiant de 2n de Rus)

Aquestes línies vénen motivades per un viatge que vàrem realitzar a l’estiu a l’illa de Sardenya (Itàlia), amb l’objectiu, entre altres coses, de conéixer la realitat lingüística d’aquest territori tan vinculat històricament i cultural amb nosaltres. Curiosament, vàrem comprovar, com els dos enclaus lingüístics més rellevants de l’illa estan estretament lligats amb la nostra ciutat: Alacant.

Placa commemorativa de l'agermanament entre l'illa de Sant Pere (Sardenya) i l'illa de Tabarca (Alacant).

El primer d’ells, l’Alguer, conegut per constituir l’únic indret catalonòfon d’Itàlia, conserva una imatge devocional de Crist, del segle XVII, originària d’Alacant. Aquesta imatge té un paper molt important dins dels actes de la Setmana Santa algueresa i, alhora, és molt estimada entre la població local.

L’altre són les localitats de Carloforte (coneguda localment com u Pàize) i Calasetta (Câdesédda), situades a les illes de Sant Pere (San Pé) i Sant Antioc (Sant’Antióccu) respectivament, i de les quals volem parlar-vos ací.

Aquestes poblacions són un illot de llengua ligur en territori sard. El ligur és una llengua que forma part del conjunt gal·loromànic del nord d’Itàlia. Els seus habitants són coneguts popularment amb el gentilici de tabarquins, com també els habitants de la nostra  l’illa Plana o Nova Tabarca, amb els quals comparteixen  un origen comú.

Fou a l’any 1540 quan uns pescadors de corall de Ligúria, majoritàriament procedents de Pegli, a la costa oest de Gènova, colonitzaren una illa propera a la ciutat tunesina de Tabarca. Aquesta illa havia estat donada per l’emperador Carles V a la família Lomellini. La comunitat establida va destacar en el comerç amb els països del nord d’Àfrica i els mercats europeus fins que al segle XVIII, concretament a l’any 1738, decidiren abandonar-la per raons de seguretat i s’establiren a l’illa deshabitada de Sant Pere, al sud de Sardenya. Allí fundaren el poble de Carloforte (u Pàize). Els que restaren varen ser capturats i esclavitzats pel bei de Tunis fins que varen ser alliberats per rei Carles III. Aquests s’establiren també a Carloforte (u Pàize), i fundaren a l’any 1770, el llogaret de Calasetta (Câdesédda), situat a l’illa veïna de Sant Antioc. Una altra part dels captius va passar a l’illa Plana, en terme d’Alacant, on s’establiren en 1769 a la població de creació recent de Nova Tabarca.

Estàtua del rei Carles III a Carloforte (u Pàize), al fons, l'església.

Els tabarquins de Sardenya són un exemple de fidelitat lingüística a través dels segles. Fins i tot hui en dia, dins del panorama de l’Estat italià, que representa un cas paradigmàtic de pluralitat lingüística, tot i que no ho siga pel que fa al compliment de les polítiques que garantisquen la normalització de totes les llengües que conviuen dins del seu territori. Recordem quines són aquestes llengües: l’italià (o millor dit, el grup de sistemes que integren aquesta realitat), l’occità, el francoprovençal, el retofriülà, el sard, el català, el grec, l’alemany, l’albanés, el serbocroat i l’eslové. Algunes d’aquestes llengües apareixen en territoris aïllats, bé perquè siguen reductes d’una àrea lingüística que antigament era més extensa, com és el cas del grec del sud de Calàbria i d’Apúlia, bé perquè hagen sigut transportades des d’un altre territori per migració dels seus parlants, com succeeix per exemple amb les comunitats albaneses de diversos punts del sud d’Itàlia, amb l’occità de Calàbria, o amb el català i el ligur de Sardenya. Segons l’estudi de Fiorenzo Toso (2003: 47) el tabarquí és parlat pel 87% de la població de Carloforte (u Pàize) i pel 68% de la de Calasetta (Câdesédda), i per un 72% i un 62% respectivament dels habitants en edat escolar. La valoració que en fa aquest autor remarca l’excepcionalitat d’aquesta situació:

“La vitalità del tabarchino è dunque [...] decisivamente superiore alla media della dialettofonia in Italia; e non di generica lealtà linguistica si può parlare in questo caso, né di staticità o immobilismo legato a fattori di arretratezza economica e sociale; al contrario, la persistenza dell’eteroglossia tabarchina, alla luce delle vicende storiche e sociali delle due comunità, si rivela espressione di un dinamismo che trae vigore e si giustifica alla luce di un’attitudine di fedeltà alla propria tradizione, intesa come difesa di un’ identità socio-culturale e linguistica che non contraddice un’esigenza costante di aggiornamento e rinnovamento” (Toso 2003: 47-48).

L'alcalde de Carloforte (u Pàize), Agostino Stefanelli, el tercer a la dreta.

Les causes d’aquesta fidelitat, per tant, no estan només unides a una solidaritat de grup i a una consciència diferencial, sinó al prestigi que tingué el parlar, vinculat a l’economia sempre puixant de Carloforte i Calasetta, relacionada amb l’almadrava, la vinya i la mineria, i a un dinamisme de la societat tabarquina, que contrastava amb l’endarreriment i el conservadorisme de Sardenya, i així mateix, per la constant relació amb Ligúria, cosa que mantenia Gènova com a capital dins l’ideari col·lectiu. Contràriament, els tabarquins d’Alacant amb el temps perderen la seua llengua i adoptaren el valencià, tot i que encara conserven algunes recialles lèxiques, arreplegades per Carles Segura (2003: 298), com ara faula ‘tipus de cranc’, así(n) ‘boga marina’, birro ‘falzia’, i possiblement també nafeta ‘cuina en terra’. Els cognoms són l’únic testimoni d’aquell origen ligur, tot i que a voltes hagen estat alterats gràficament pel castellà. Uns exemples són Chacopino (<Jacopino), Gandolfo, Leoni (<Leone), Luchoro (<Luxoro), Manzanaro (<Marcenaro), Parodi, Pianelo, Pitaluga, Ruso (<Rosso).

El dialecte tabarquí manté encara la seua base gal·loitaliana, sense allunyar-se de la variant ligur peninsular que es fa servir a la regió de Gènova, tot i la seua distància geogràfica i la seua proximitat amb el sard. Esmentarem de manera esquemàtica algunes de les característiques que defineixen el tabarquí:

1) Característiques fonètiques:

  • Existència de les vocals /ö/ i /ü/ com en francés (p. ex. nöu ‘nou’, früta ‘fruita’).
  • Caiguda contextual de les vocals romàniques finals darrere de consonant dental o líquida, llevat de la -A i la -E (p. ex. mo ‘mar’, pan ‘pa’, veixin ‘veí’).
  • Conservació contextual de la -u romànica final, a voltes generalitzada sense seguir l’etimologia, coincidint ací el ligur i el sard (p. ex. mi pôrlu ‘jo parle’, parlàu ‘parlat’, figgiu ‘fill’, màiu ‘marit’, zonu ‘jove’).
  • Caiguda de la -r- i la -l- intervocàlica (p. ex. muì ‘morir’, öiu ‘oli’).
  • Palatalització dels grups inicials FL-, PL- i BL- (p. ex. sciua <FLORE, ciù <PLUS, giancu <*BLANKU).
  • Pronunciació velaritzada de la -n- intervocàlica, la grafia és “ñ” (p. ex. lüña ‘lluna’, ciaña ‘plana’).

2) Característiques morfisintàctiques:

  • Existència d’una forma dels articles u, a, l’, derivada d’ILLE, ILLA, i no su, sa, com en sard, derivada d’IPSE, IPSA.
  • Presència obligada dels pronoms personals davant dels verbs conjugats, igual com succeeix per exemple en francés (p. e. t’ei ‘tu ets’, l’è ‘ells és’).

3) Característiques lèxiques:

  • Existència d’un fons lèxic de tipus gal·loitalià, força diferent del sard (p. ex., es diu alua ‘llavors’, ancö ‘hui’, áua ‘ara’, ca ‘casa’, matin ‘matí’, ose ‘ase’, oxelu ‘ocell’, pàize ‘poble’, pégua ‘ovella’, toa ‘taula’, i no tando / insaras, oe / oi, como / imoi, manzanu / mangianu, molenti, pilloni, bidda, bergeghe / brebei, mesa).
  • Presència d’arcaismes lèxics, o siga, formes actualment desaparegudes o marginals a Ligúria (p. ex. cò de l’annu ‘cap d’any’, purtugò ‘taronja’).
  • Incorporació d’arabismes, sardismes i italianismes.

A més de la llengua, atrau al visitant l’entorn de les illes, encara no malmés per l’acció devastadora del turisme de masses. Les dues poblacions tenen un aire mariner i colonial que recorda molt la nostra illa de Tabarca, amb els seus carrers en quadrícula, la luminositat de les façanes pintades de colors, les seues construccions de defensa, la presència constant de la mar. Així mateix, la vinculació amb la pesquera de l’almadrava, és un element comú de tots els tabarquins, que té un reflex important en la gastronomia.

Vista de Calasetta (Câdesédda) des de la mar.

Hem de remarcar la bona acollida que ens feren a Carloforte (u Pàize), on vàrem ser rebuts per l’alcalde actual, el senyor Agostino Stefanelli, per l’antic alcalde, Antonio Cipollina, i pel director del museu municipal Casa del Duca, Luigi Pellerano. Ens assabentàrem dels lligams de germanor que hi ha entre l’illa de Tabarca i Carloforte (u Pàize) encetats l’any 1975, i del projecte de diverses actuacions conjuntes en el futur. Caldria que aquests tipus de relacions no quedaren en el formalisme institucional i veritablement hi haguera un contacte i un coneixement entre els ciutadans d’Alacant i els tabarquins de Sardenya.

Bibliografia consultada:

  • Blasco Ferrer, Eduardo (2001): Pro Domo. La cultura e la lingua sarda verso l’Europa, Edizioni Condaghes, Càller.
  • Devoto, Giacomo & Giacomelli, Gabriella (1994): I dialletti delle regioni d’Italia, Tascabili Bompiani, Bolonya.
  • González Arpide (2002): Los tabarquinos, Institut d’Estudis “Juan Gil-Albert” – Diputació Provincial d’Alacant, Alacant.
  • Salvi, Sergio (1977): “Le minoranze nazionali dello stato italiano”, Nazionalia, 1, Primeres Jornades del CIEMEN, Abadia de Montserrat, pp. 29-53.
  • Segura Llopes, Carles (2003): Una cruïlla lingüística. Caracterització del parlar del Baix Vinalopó, Universitat d’Alacant.
  • Toso, Fiorenzo (2003): I Tabarchini della Sardegna. Aspetti linguistici ed etnografici di una comunità ligure d’oltremare, Le Mani, Gènova.

La Escuela Oficial de Idiomas de Alicante no asume la responsabilidad sobre las opiniones expresadas en los artículos firmados, la cual es exclusiva de sus autores.
Agradecemos a nuestros alumnos, profesores, colaboradores y patrocinadores su participación en la revista.

EDITA: Escuela Oficial de Idiomas de Alicante
COORDINACIÓN: Juan Tomás García Asensi
ISSN: 1886-1792