Log in



Alacant i la música valenciana

David García Sirvent
Ex-alumne de l’EOI ALACANT

La capital del migjorn valencià sembla viure el dia a dia d’esquena a la seua llengua pròpia i d’ús habitual als pobles de la comarca. L’oficialitat administrativa pràcticament no existeix i al carrer cal parar bé l’orella per sentir catalanoparlants. Això no vol dir que no existisca, el que passa és que està amagada i els propis parlants eviten utilitzar-la amb normalitat. Les situacions polítiques, la pressió forana, canvis demogràfics i falsos mites que parlen d’educació i d’ascensió social van provocar que només en el pas d’una generació es deixara de transmetre la llengua.

La manca d’oferta cultural en català a Alacant és ben notable. Alguna almoina Cartel giraanual que ofereix el Teatre Principal, tot advertint el personal que és “En valencià” (no fóra cas…), alguna cosa a l’Arniches i algunes de les activitats que organitza la universitat. I tot allò que poden organitzar algunes entitats de la societat civil.

En la música, no obstant això, els últims anys s’han fet alguns avanços importants per garantir la presència de la llengua pròpia en concerts i festivals. Si fa pocs anys hauria pogut sonar exòtic un grup que utilitza el català com a llengua de les seues cançons, ara ja no ho és gens i comença a ser habitual. En moltes cites musicals alacantines escoltem grups d’ací i d’allà cantant en valencià, per exemple a les nits del Carnestoltes, el concert de Fogueres que organitza Escola Valenciana, l’Adveniment de la sardina, al cicle estiuenc de concerts de l’Esplanada, i en algunes de les sales de la ciutat. També a la comarca els últims anys han nascut festivals que han fet per la normalització com el D’axavo Festival d’Agost o l’efímer Tomaca Rock de Mutxamel. I com la gran majoria d’iniciatives d’aquest tipus, es deu a la tasca d’entitats civils. Alacant Rock, per exemple és una associació que ha revitalitzat el panorama musical i de concerts de la ciutat i ha teixit una xarxa de grups i de promotors que calia. Un punt important en la normalització és el fet de no fer una oferta exclusiva, allò de ‘en valencià’, sinó amb total normalitat, ja que l’altre camí porta a la guetització, a la paradeta de cadascú i punt.

Però això no ha passat només a Alacant. Si bé és més normal l’activitat festivalera i de grups valencians al nord de l’Alacantí (només cal fer una passejada per la Marina en estiu, a les festes dels pobles sempre hi ha la Nit de rock, on generalment actuen grups de la zona i majoritàriament catalanoparlants), el País Valencià va viure un esclat de grups fa uns pocs anys. Sembla com si entre la Nova Cançó dels 60, 70 i 80 i l’última dècada hi haguera hagut una mena de llacuna musical. Al Principat es va enllaçar amb allò que es va acordar anomenar ‘rock català’, encara que només fóra rock una part, i va fer que els jóvens seguiren tenint referents musicals de la seua època en la seua llengua. Però ací no va ser tan exitós el cas i, com en tantes altres coses, la manca de comunicació i d’interrelació amb els altres territoris de parla catalana tampoc afavorí l’arribada d’aquella onada. En canvi, ara són molts els artistes valencians que triomfen a la resta dels Països Catalans. Mugroman PostiguetSi abans els jóvens valencians només escoltaven grups principatins com Sopa de Cabra, Sau o Els Pets, ara tenen grups d’èxit molt més propers com els pegolins de La gossa sorda, els xixonencs Mugroman, Santgatxo, Sva-ters, Desgavell, Aspencat, o cantautors com Òscar Briz, Pau Alabajos o Feliu Ventura, a qui es podria dir que Lluís Llach va apadrinar fent una gira i un disc conjunt. I no cal dir l’enorme èxit d’Obrint pas, amb milers de seguidors a tots els Països Catalans i grup que ha aconseguit trencar l’autoimposada barrera mental de la llengua triomfant en les gires que ha fet per Europa i en algunes ciutats de l’estat també.

Ací al sud un grup de referència són els xixonencs Mugroman, que ja porten uns quants anys carretera amunt i avall i que després de dos discos d’estudi, Cendra i Esclaus de la nit, van decidir enregistrar un directe en un lloc emblemàtic per a Alacant, la platja del Postiguet. De fet el disc en pren el nom, Mugroman al Postiguet.

Aquest reviscolament de fa uns anys va fer que els grups començaren a parlar entre ells per tal d’organitzar-se i col·laborar, millorar els canals de comunicació, les xarxes de distribució, economitzar esforços i per què no també, conéixer-se. Així entre el 2004 i el 2005 es va anar gestant el que ara és COM, el Col·lectiu Ovidi Montllor (en homenatge a l’universal alcoià, de qui enguany es commemoren els 15 anys de ‘les seues vacances’), l’associació dels músics i cantants del País Valencià. Aquest nou impuls ha sabut aprofitar-lo molt bé Escola Valenciana, l’entitat que agrupa les coordinadores comarcals que vetlen per l’ensenyament en valencià. Així, va començar a oferir en el programa de les Trobades que es fan cada primavera, les festes per la llengua, un concert de grups valencians en cada comarca. El projecte ha anat creixent més cada any i La Gira, que és com s’anomena aquest festival itinerant, ja és un referent de concerts quan arriba el bon temps i des de fa un parell d’anys té parada fixa a Alacant amb el Fesfoc i fa una fi de festa amb un gran festival de 2 dies, el Feslloch, al nord del país.

Si aquesta primera dècada del segle ha significat una posada al dia i un inici de normalitat perquè la gent jove escolte música valenciana, cal esperar que els pròxims anys seran ben profitosos i plens d’èxit. Només cal seguir treballant en el manteniment de la xarxa creada i anar augmentant els intercanvis culturals.

ALGUNS ENLLAÇOS D’INTERÉS:

La Escuela Oficial de Idiomas de Alicante no asume la responsabilidad sobre las opiniones expresadas en los artículos firmados, la cual es exclusiva de sus autores.
Agradecemos a nuestros alumnos, profesores, colaboradores y patrocinadores su participación en la revista.

EDITA: Escuela Oficial de Idiomas de Alicante
COORDINACIÓN: Juan Tomás García Asensi
ISSN: 1886-1792